diumenge, 15 de novembre de 2009

B/SS 20km entre el caliu de la gent i el fred de la pluja

La setmana passada una bona colla d'atletes i acompanyants vàrem desplaçar-nos al País Vasc per córrer la 45a edició de la mítica Behobia - San Sebastian. Vint de nosaltres vam llogar una casa rural a Usurbil, un poblet a les afores de Donostia, i alguns més es van quedar a San Sebastian.

El panorama metereològic no pintava bé d'entrada. Ja abans de sortir d'Alella es sabia que el parte era d'aigua i vent per tot el cap de setmana, si ho preferiu, en podem dir temporal. I així va ser.

L'expedició va sortir de diversos punts i en diversos dies, amb l'objectiu de trobar-nos a Usurbil el dissabte al vespre abans de sopar. El nostre presi, el Joaquim i la seva dona i en Lluis Tarafa i la Lourdes, van sortir el divendres al matí per aprofitar el cap de setmana, l'Edgar i la Inés s'hi van atansar des de Bilbao on havien fet parada el divendres per visitar uns familiars, el Manolo Jimenez la seva dona i una parella d'amics seus van pujar directament al vespre, i el nucli dur vam sortir d'Alella /Masnou a les 6:00 del matí del dissabte.

A l'alçada de Saragossa, en Lluís Tarafa ens comunica que a Donostia fa, literalment, un dia de perros , una climatologia que contrasta amb el sol radiant que tenim a Pina, on hem parat a esmorzar. Abans d'arribara Pamplona el temps, però canvia, i arribem a Donostia després d'haver creuat un autèntic temporal.



Cap a les dues de la tarda ens trobem tots al Kursaal i ens creuem per allà també amb l'Enric Bue, que ha pujat pel seu compte amb la seva dona, ja que quan es va incorporar al club ell ja tenia la reserva feta i nosaltres també. Ens comunica els problemes d'otitis que te i les dubtes sobre si prendre part en la cursa.

Un cop amb els dorsals, els diversos grups prenen camins diferents amb l'objectiu de trobar-nos a Usurbil al vespre i anar a sopar tots junts. En Lluis s'ha encarregat de reservar taula per 18. I és que l'Edgar i la Inés han dinat massa tard, i amb les quantitats que serveixen els del Nord.... :-) Sopem tots junts, i l'Aniol, el míster, desespera: La gent ignora la càrrega d'hidrats i tira pel dret amb els peixos i la carn. Això qui pot, perquè el pica-pica que hem tingut per entrants ens ha deixat l'estomac ja mig ple. I que ningú s'enganyi, n'érem conscients. Quan es planifica una Behobia, tant important és el recorregut atlètic com la ruta gastronòmica !!!



Amb la tripa plena i panxacontents ens n'anem a dormir. Se'ns fa dur, quan ens alcem el diumenge tots tenim el mateix comentari a la boca. Heu sentit el vent? I és que ha bufat de valent durant tota la nit. I ara continua amb ràfegues genys menyspreables acompanyades de xàfecs de curta durada però forta intenssitat. Comentem la meteo i les pors a la cursa mentre esmorzem, o més ben dit, mentre qui ha lograt pairr el sopar esmorza. La meitat de l'esmorzar queda a la taula.

A les vuit ens dirigim ja cap a l'estació d'Usurbil, i després de l'enèssim ruixat del mati agafem el tren direcció a Amara on esperem cumplir un dels grans rituals Behobians. La pujada amb el "topo" fins a Irun. Al tren un català ens recomana baixar-nos a l'estació següent i agafar el tren que passarà aleshores. També puja fins a Irun i quan passi per Amara nosaltres ja serem asseguts al vagó. L'estratègia funciona !!!! Seiem comodament mentre el tren s'atapeix de gom a gom a Amara. El tren va ple de catalans, segons l'organització aquest any s'hi han inscrit més de 1500. Mitja hora després som a la frontera d'Irun. Paradeta per fer cafes i els que sortim a les 11h.... ràpid corrent cap a la sortida perquè a les 10:15' tanquen el camió del guarda ropia... Creuem tot Hendaya corrent i arribem just a temps per deixar les bosses.

Escalfem, i cap a la sortida. Durant l'espera, llarga, sentim per megafonia com ens comuniquen que el vent bufa de valent a Gainztxurizketa i Mirakruz, i que al pont del Kursaal, ja a Donostia hi ha tanta mala mar que algunes ones el sobrepassen. Amb la dubte de si podrem acabar al Boulevard, escoltem l'himne de la Real que està de cel·lebració pel centenari, i poc després ens possem a córrer.

No duem ni tres quilòmetres que comença a ploure i pedregar de valent, però això no arronça ni als atletes ni la gent d'Irun que ni amb un temps inclement com el que ens acompanya renuncia a animar-nos. Parapetats amb xubasqueros i paraigües no paren de donar-nos ànims... No puc deixar de pensar en els que encara no han pres la sortida -18000 atletes són massa per ser engolits per els carrers i carreteres per on transcorre la cursa i la sortida es fa esglaonada- entre ells varis companys i companyes del club. No m'imagino parat esperant la sortida sota el xàfec.

Edgar, al seu pas per l'avenida de Navarra

Cap al quilòmetre cinc, la tempesta amaina i amb les bambes pesades per l'aigua continuem. Pujem a Gainztxurizketa, aurreras pel camí i continuem cap a Ventas on ens enfrontem a la pujada final amb un fortíssim vent en contra.... Després baixada cap a Lezo que està a vessar de gent tot i el temps. Dóna gust córrer així. De Lezo a Pasaia, i el seu port, lleig i industrial, però ni allà correm sols, està ple de gent tant a l'entrada com a la sortida del port. Pel camí avanço al Toni Cros. Vinga, enganxa't ! No pot. I cap a Mirakruz... I el vent i l'aigua que tornen a fer acte de presència. Arribem a dalt.
Toni Cros baixant per l'Avenida de Navarra

I ara cap avall per l'avinguda de Navarra. Veig el Lluis, el Quim, La Lourdes i l'Isabel. Poc després paro. La humitat i l'aigua han passat factura. Estiro d'isiquios per treure'm una rampa, torno a parar per cordar-me la bamba que s'ha descordat i torno a atrapar al Toni Cros que m'havia tornat a passar. Som al 19. Es veu el Kursaal i la gentada de gent que ja no ens deixarà fins al Boulevard. Per un tunel humà correm, volem cap a la meta, som els Amstrong amateurs en mig del nostre particular tourmalet.... Creuem la meta junts. El Toni acaba la seva 1a Behobia, jo la meva tercera i la sensació un cop més d'haver acabat una cursa única, una cursa que no és ni el circuit ni el paissatge, sino la gent que surt al carrer a animar-te encara que plogui, venti i pedregui. Ara ja ho podem dir. El Serra Marina va ser a la 45a B/SS. La de la pedra, aigua i vent. La més dura i la més èpica. La que es recordarà, i durant molts anys.

Xavi Tarafa.

Nota de l'organització a l'acabar la cursa: Agradecimiento

Resultats dels atletes del Serra Marina Alella:

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Xavi, ets un artista descrivint moments i situacions, per cert jo era a la sortida al moment de la pedregada
Enric

Anònim ha dit...

Bona crònica. Va molar tot i el refredat que me'n vaig endur de record.
Edgar