dilluns, 12 d’abril de 2010

Not tourists but guests at Regent's Park race

South Kensington, Londres. Encara no són les 7 i el despertador ens recorda que aquest matí no estem aquí per fer turisme sinó per ser uns londinencs més en una cursa amb un màxim de 300 corredors a Regent's Park, situat al nord de la ciutat, al districte de Marylebone. A fora plou de forma estrepitosa de manera que es pot sentir el soroll de la pluja i el fort vent. La temperatura? 7ºC. Quan obro un ull el Toni ja porta la samarreta de tirants del club (i es que no hi ha com tenir ganes, collons !!!) mentrestant jo rumio si correré o no ja que estic fisicament esgotada i amb les cames molt carregades (vaja com si m'haguessin passat uns quants camions per sobre) a més em fa mandra i el que realment voldria és guarir-me del fred i de la pluja veient quadres al National Gallery, prendre un cafè al Portrait contemplant Trafalgar Square i de tornada comprar-me unes botes de "cowboy" al barri de Chelsea.
Tracto de pensar, en canvi, que quan torni amb les vamves enfangades, les galtes vermelles pel fred i (això si que és britànic) "socks wet" estaré sense cap mena de dubte molt satisfeta i tindré la recompensa d'una dutxa amb aigua calenta.
Esmorzem ràpid a l'hotel (poc i ben escollit) i arribem a l'hora prevista, les 8:30, una mica xops però havent escalfat una mica. El Toni està motivat. Es nota que vol deixar el Serra Marina en bon lloc i assegura amb convicció que quedarà entre els 15 primers (jo li dic que si ell ho diu serà veritat), servidora no puc dir el mateix, el meu esperit competitiu està de vacances i mai sé el temps que faré en una cursa ni a quan "aniré el Km" de manera que sempre dic objectius inassolibles o molt difícils d'aconseguir. Ens trobem accedint al parc quan deixa de ploure, tenim davant nostre un paisatge bucòlic amb camins estrets i asfaltats que van serpentejant al voltant del parc (el "outder circle" li diuen). Tot i no estar encara molt conveçuda, sento que començo a canviar d'opinió pel que fa a córrer ...
Les instal·lacions esportives del parc es troben a "the hub", un edifici de 360º tot de vidre i amb una cafeteria a dalt de tot on fan uns pastissos artesanals boníssims.

Volia localitzar el Sr. Raynor, la persona amb qui vaig contactar, quan sento el Toni que diu en veu alta: "we are spanish ..." (Nooooooooo!!!! haviem quedat que seriem uns infiltrats a la cursa i no podiem aixecar sospites sobre la nostre procedència !!!), puntada de peu i interrompo: "Good morning ....Mr. Raynor?". És un home entusiasta que emocionat perque la cursa que ell organitza haguès tingut ressò fora de la seva localitat ens va dir quan anàvem a pagar el dorsal: "be my guests".

Així que per si em quedava cap dubte sobre si correr o no ara ho tenia clar !!. Cames ajudeume ens dirigim a la línea de sortida, on no hi ha lector de xip i el Toni decideix que és important una bona col·locació. Jo més enrere observo la resta d'atletes (una cursa així no es viu cada dia), gairabé 300 "runners" en un carrer estret de metre i mig, i en canvi res d'enganxar-se com una lapa els uns als altres (pels anglesos el tema de l'espai és important), res d'escàndols o comentaris ... serietat i concentració senyors...Mr. Raynor dirigeix unes paraules a través d'un altaveu: instruccions...disculpes pel mal temps...i arrenca la cursa. En pocs segons el Toni fa uns quants avançaments fins agafar el seu ritme de cursa, jo també faig uns quants avançaments però per evitar estar concentrada mirant de no trepitjar o ensopegar amb el corredor que tinc davant. Al km.2 el camí es fa més ample i ja al km. 5 Toni observa al seu davant qui seria el seu rival fins al final de cursa. Aquest, quan es va adonar que el Cros s'apropava va fer un canvi de ritme i així varen estar lluitant plegats fins al darrer km., quan a l'sprint final el Toni va aconseguir situar-se en la 14ª posició de la general as expected...Well done... Jo amb el meu deplorable estat físic, vaig fer de llebre a Sheila Wilson els 4 últims kms., però aquest cop va ser ella qui va fer un sprint i quedà 16 segons davant meu. (a l'arribar vam estar xerrant, estava feliç de l'esforç). A uns 150 m. del "finish line" s'apropava un senyor a tots els corredors cridant "raise your hands !!!" per tal que a l'arribar tothom sortís a la foto "victoriós". En definitiva, acostumats a les grans curses aquesta va se una experiència cassolana i sencilla i una oprtunitat de no ser guiris almenys durant unes hores ...

Màbel Vila